Barcelona és un ciutat en conflicte, un terreny en disputa. Durant dècades el model i la Marca Barcelona han estat el projecte de les elits econòmiques per fer créixer els seus beneficis a costa de les condicions de vida de la classe treballadora. Han construït una ciutat aparador, una ciutat franquícia a cop de grans esdeveniments. Les festes d’alguns i la misèria de la majoria. Tots els governs municipals s’han entregat al model exigit pels lobbies, posant el desenvolupament urbanístic al servei de les necessitats del capital, venent la ciutat al millor postor. Han convertit la ciutat en una Marca que calia vendre al món. Barcelona posa’t guapa, però sobretot posa’t cara.
Els darrers anys hem vist com aquesta mercantilització de la ciutat s’ha intensificat i el dret a la ciutat és amenaçat per la voracitat dels especuladors, els rendistes i la indústria turística. Ja no necessiten vendre una Marca al món, perquè el producte ja està venut i nosaltres som el decorat. Ara els voltors assetgen la ciutat sense contemplacions, decidint els designis dels nostres barris des de milers de quilòmetres de distància, sigui a la seu d’MSC Cruceros a Suïssa, en un despatx del fons Cerberus o a la sala de juntes d’AirBnB.
Mentre assistim a l’expulsió violenta de 20 famílies al dia de casa seva, la indústria turística es frega les mans per tornar a rebre 30 milions de turistes anuals i augmentar el nombre de creuers i vols que aterren a la ciutat. Mentre l’Ajuntament prioritza atraure “talent” i expats amb salaris alts que s’instal·len per consumir la ciutat, cada cop més veïnes són expulsades per no poder assumir el preu de l’habitatge. Mentre una de cada quatre persones viu en risc de pobresa, ens volen vendre el mateix model de sempre aprofitant la crisi i la pandèmia. Li diuen col·laboració público-privada, però és doctrina del shock per posar les polítiques públiques al servei dels d’uns pocs enmig d’una emergència climàtica. Tant l’ampliació de l’aeroport, com els JJOO d’hivern, la venda i cessió de sòl públic als hotelers, el nou 22@, l’Hermitage o la nova terminal de creuers són projectes del capital contraris als interessos de les classes populars.
És l’hora de fer front a aquest model de Barcelona excloent i insostenible. És l’hora de plantejar alternatives que facin efectiu el dret a la ciutat. Toca aturar la gentrificació i la uberització i capgirar la mercantilització dels serveis públics. Toca recuperar la sobirania popular sobre els nostres barris per aconseguir una ciutat radicalment democràtica que trenqui amb el centralisme i el règim del 78. La ciutat és de les veïnes i veïns, no dels poders econòmics. Fent front comú amb el moviment veïnal, el moviment per l’habitatge, les xarxes de suport i les treballadores en lluita. Omplint els casals i ateneus. Prenent els carrers amb les assemblees feministes, el moviment antiracista, les mobilitzacions ecologistes i la lluita per l’alliberament nacional. Som-hi.
Tombem la ciutat dels voltors. Recuperem la Barcelona dels barris.